Tomàs Mallol (Sant Pere Pescador, 1923) ha estat des de sempre un apassionat del cinema. Ja en la seva infantesa, les projeccions ambulants de cinema que arribaven al seu poble li causaren una profunda impressió, que es transformà en passió permanent per tot allò relacionat amb el món cinematogràfic. Sobretot l’interessaven els aspectes tècnics (l’òptica, la il·luminació, l’arrossegament de la pel·lícula...), fins al punt de construir a l’edat de vuit anys un primer projector amb el qual entretenia els seus amics i familiars i que avui es conserva a la col·lecció.

Ja acabada la Guerra Civil, i amb títol de perit industrial, es traslladà a viure a Barcelona, on va treballar en diversos oficis, fins que va ser finalment el de fotògraf i publicista el que acabà per configurar el seu perfil professional.

Casat i amb dues filles, durant anys va viure a cavall entre Barcelona i Torroella de Fluvià (Alt Empordà). En aquesta època, i a l’entorn de l’agrupació fotogràfica del Centre Excursionista de Catalunya, va establir contacte amb diverses persones amb qui compartia la inquietud pel món de la fotografia i del cinema amateur.

El 1956, Tomàs Mallol realitzà la seva primera pel·lícula com a cineasta amateur, El pastor de Can Sopa, i una primera i única incursió en el cinema professional com a director de fotografia, en la coproducció italoespanyola Su propio destino. Abandonà el cinema professional per les dependències i servituds que comportava, que escapaven als criteris artístics de la pel·lícula, i va decidir continuar com a cineasta amateur fundant la UCA, Unió de Cineastes Amateurs, amb seu a Barcelona.

En vint anys, fins al 1977, Tomàs Mallol realitzà 31 curts cinematogràfics, que li valgueren diversos premis internacionals de cinema amateur. Els films de Tomàs Mallol es caracteritzen pel seu perfeccionisme formal, pel ritme lent de les imatges i, en definitiva, per la seva obsessió per l’espai i el temps. L’Empordà (1957), Mástiles (1963), Instante (1967), Daguerre i jo (1969), Poca cosa sabem (1972), Negre i Vermell (1973) o Homenatge (1975) són alguns dels seus títols més emblemàtics.

A la meitat dels anys seixanta, paral·lelament i com a conseqüència de la seva activitat com a cineasta amateur, aplegà diversos aparells de pas estret, inicialment sense vocació de col·leccionista. Anys més tard, arran de la lectura del llibre La Arqueologia del Cine, de C.W. Ceram, decidí enfocar la seva col·lecció cap a l’arqueologia del cinema, sense abandonar els aparells de cinema amateur ni els de cinema infantil. Tomàs Mallol començà aleshores una intensa activitat d’estudi i recerca d’objectes que el van portar, al llarg de més de 30 anys, a formar una col·lecció d’objectes i aparells de precinema i dels primers anys del cinema.

Adquirida per l'Ajuntament de Girona el gener de 1994 per esdevenir el fons del Museu del Cinema, la Col·lecció Tomàs Mallol és considerada com la més important d'Espanya d'aparells de cinema, i sobretot dels precinematogràfics, i està dins el grup de les col·leccions més importants d'Europa d'aquesta temàtica.

La Col·lecció Tomàs Mallol es compon aproximadament de 20.000 unitats. A banda dels quasi 8.000 objectes, aparells i accessoris precinematogràfics i del cinema dels primers temps, cal destacar prop de 10.000 documents amb imatges fixes (fotografies, cartells, gravats, dibuixos i pintures), 800 films de tot tipus i una biblioteca amb més de 700 llibres i revistes. Els objectes aplegats s’emmarquen en el període comprès entre mitjan segle XVII i 1970. El gruix de la col·lecció pot datar-se entre la segona meitat del segle XVIII i el primer terç del segle XX.

Una de les principals característiques de la Col·lecció Tomàs Mallol és el criteri sistemàtic que s’ha seguit a l’hora d’adquirir les peces, deixant de banda qualsevol tendència personal o arbitrària. La idea de fons era recollir tots els elements que configuren la prehistòria del cinema i els seus primers anys d’existència. És a dir, tots els objectes que expliquen com es representaven les imatges abans del cinema i quin va ser el procés tècnic que va desembocar en l’invent del cinematògraf el 1895.